extender los límites de un pabellón

«Si les activitats que fins ara havíem programat al Pavelló Català, arquitecte anònim de Marti Anson ens havien aproximat a la idea d?una casa o espai habitable a través de la manera com l?art dialoga amb els seus volums -Rasmus Nilausen-, compleix les funcions per les quals havia estat concebut -MAIO-, comparteix aspectes conceptuals, formals i estètics amb propostes d'altres països -Josep Muñoz-, o s'ofereix com a marc d'actuació per a la resolució d'imprevistos com la realització d'un grafit -anònim-, el seu esborrat amb un altre grafit -Rasmus Nilausen- o la conversió de l'espai d'exposició en un magatzem temporal -Martí Anson & Fede Montornés- sembla que estava escrit que la següent activitat havia de referir-se a aquesta idea des de la perspectiva de qui l'habita. És a dir, de nosaltres.

Per tal de deixar clara quina era la seva actitud davant l'acte creatiu, Bruce Nauman va dir en una ocasió que més que estar interessat a afegir alguna cosa a una col·lecció de coses que són art el que li interessava era investigar les possibilitats del que l'art podia ser. Doncs bé, recordant en certa manera aquesta gran premissa, allò que Carme Torrent i Aimar Pérez Galí pretenen fer amb Estendre els límits d'un pavelló és justament no afegir res al que ja existeix i aprofitar el que s'han trobat per fer de la relació que l‟espai i el moviment mantenen entre si la raó d‟una acció que, llegida en termes d‟hospitalitat, es podria interpretar com la manera que tenim de mostrar-nos a l‟exterior. O la manera d'acollir els altres. És a dir, sense parets ni obstacles, disposats a aprendre, intercanviant, fent. En suma, sent.

En un exercici sense principi ni fi executat per fer del procés de desconstrucció d'un espai -en aquest cas, d'un objecte d'art- el subjecte des del qual transpiri el calat de l'entitat que Carme i Aimar atorguen al cos, a l'espai , a l'entorn i alhora necessari per aprehendre'l, la seva intervenció consistirà a suprimir al màxim les fronteres que delimiten aquest espai