moverse sobre nada

Necessitem creure que tot funciona i tot té sentit? Com alliberar l'experiència de la necessitat de fer sentit, destil·lar sentit? El sentit com allò que ha de ser practicat perquè no s'atura? Podem donar-li un marge a la pràctica per desenvolupar-se improductivament, sense haver-se de teoritzar?

El projecte consta d‟una sèrie de trobades amb persones que provenen d‟àmbits molt diversos. Trobades on compartir moments, traços d'una experiència mòbil, ja que sempre s'està actualitzant. Es tracta doncs d'un territori que no té contorns fixos, que està en moviment continu.

Es desenvolupen jocs/pràctiques de moviment amb l'intent de fer esclatar el moviment perquè allò verbal aparegui en allò no-verbal. Un ús del moviment que desorganitza l'ordre usual del discurs, l'autoritat de la discursivitat. I alhora, desplegar altres relacions que obrin els binaris bàsics entre mirar i ser mirat, entre performer i espectador, que puguin interrompre les relacions difícils que mantenim amb el sentit. Per això ens situem en el buidatge previ a la definició.

I tenint en compte que potser; "la resistència al logocentrisme té una oportunitat més gran d'aparèixer en l'experiència de l'espaialitzar".

A través d'aquestes trobades s'han anat generant els treballs coreogràfics: 100 focs horitzontals, construcció amorosa, cossos monàrquics? Amb aquests treballs s'obre la possibilitat d'afegir els traços d'altres persones, provocant al meu cos la possibilitat de ser mogut per tots aquests cossos. Esdevenir aquests cossos; no en un temps homogeni, lineal, circular, sinó deixar que emergeixi una arquitectura temporal plegada, laberíntica, heterogènia. Generant un cos que pugui afectar i ser afectat per diferents intensitats.

Cada trobada conté un nucli d'incertesa, al qual ens disposarem.

Simultàniament al contagi que atorga la trobada, s'obre un espai entre. L'entre cossos serà llavors una noció de connexió i de diferenciació a desplegar des de la potència de la multiplicitat.

L'exposat serà, doncs, resultat d'aquesta experiència col·lectiva.

Un possible joc de contagi és demanar una partitura de moviment a diferents persones (en aquest primer període, les trobades tenen lloc amb persones que provenen de camps teòric-pràctics relacionats amb l'art) i treballar-hi com a matèria primera a refer, creuar, transformar.